La maduresa artística de Milo Manara lo ha portat a fer títols que, per si sols, son obres a tenir molt en compte. Cimentant una carrera on la mestria del seu art esta perfectament combinada amb guions plens de contingut, amb una profunditat que es deixa entreveure en totes les vinyetes que dibuixa. Es el cas de “los Borgia”, “Caravaggio” o, el còmic que avui centra la nostra atenció: “El Nom de la Rosa”, la adaptació del clàssic de Umberto Eco que acaba de posar en les llibreries Norma Editorial, en una edició en català amb traducció de Marta Armengol Royo.

Un treball que, després d’haver vist la llum en dues entregues en varis idiomes, enguany Norma lo estrena en català en un format integral, i més gran que el tradicional del àlbum europeu, que permet gaudir amb mes intensitat de lo que espera en aquesta obra. Tot i que aquest còmic sea una adaptació, si estem parlant de Manara sempre hi ha un punt mes que fa del seu treball una cosa que cal gaudir amb la atenció que mereix. Cosa que, d’una altra banda, sempre ha passat. No hi ha mes que recordar títols com “El Clic”, “El perfume de lo invisible”, “Verano indio” o “Viaje a Tulum”. Tots amb un traç que deixa una empremta personal, com el que porten las seves dones tan característiques, tan pròpies i personals, amb un estil propi que les distingeix i singularitza de la resta del tot el còmic europeu. Però aquesta qüestió només es la punta de l’iceberg en quant a la mestria de Manara. I en el cas de “El nom de la rosa”, una historia protagonitzada bàsicament per homes, això es pot contemplar amb nitidesa.

La adaptació, que va ser un encàrrec dels hereus de Umberto Eco, es molt mes que la mera transposició al còmic de aquets clàssic de la literatura del segle XX. Manara ha sabut destil·lar la essència del relat i plasmar-la en una narració gràfica compacta, amb una solidesa estètica i argumental, amb una fluïdesa narrativa que resulta orgànica. Ple de detalls i de enquadraments que meten plenament a qualsevol que comenci a llegir la obra i que fan d’aquest viatge un dels que cal fer-se.

A més, i això no es gaire fàcil, Manara ha aconseguit donar una visió personal y estètica pròpia. Mont lluyn de la versió cinematogràfica que va fer Jean-Jacques Annaud. El seu Guillem de Baskerville no porta cap detall que recordi físicament al personatge que va interpretar Sean Connery al cinema. Sorprenentment, Manara lo va diuxar molt semblat a Marlon Brando. Tot i que, en essència, el personatge te el mateix caràcter, el donar-li d’altra aparença física el fa únic, personal. Portant amb tot això de mes entitat al conjunt de l’obra.

Amb el colors de la seva filla, Simona Manara, aquest “Nom de la Rosa”, presumeix de entitat pròpia i, a mes, te un equilibri ple entre la fidelitat al text de Eco (Manara va voler respectar el text original que feia servir en el còmic) i una original personalitat en la seva plasmació gràfica. Fet que fa del resultat un plaer per qualsevol. Tant pels que coneixen el text original, com pels de van gaudir de la pel·lícula. També pels que no coneguin ni la novel·la ni la seva adaptació cinematogràfica. Perquè “El nom de la rosa” de Manara te entitat pròpia. De las que cal gaudir poc a poc, com un tresor. Per això, no mes queda que obrir el còmic i entrar en la abadia benedictina al costat de Fra Guillem de Baskerville i Milo Manara. Potser varies vegades.